El Bandama Vermell
  El camí del Bandama Vermell
 

Víctimes i botxins

 

Alfred Bosch

 

Fa temps un tal Olaudah Equiano relatava com, una nit al seu poblat, van arribar-hi uns homes armats i se’l van emportar en companyia de la seva germana. Ell tenia onze anys i ella en tenia vuit; els van ficar en un sac, i després de molts dies de travessa, passant gana i set, els van descarregar a la costa, on se’ls van vendre a canvi de fusells i alcohol.

 

Això passava en temps de guerra i tenebra, quan els africans s’enfrontaven als africans per acabar negociant amb els europeus i sobre la terra només hi havia cobdícia, violència i abús. El cas d’Equiano és conegut; va succeir realment al segle XVIII, i és una de les poques històries contades per esclaus; en el seu cas, l’home va arribar a comprar la seva llibertat, va aprendre a llegir i escriure, va instal·lar-se a Europa i des d’allà va iniciar una llarga carrera com a defensor de l’abolició.

 

Però el més sorprenent de l’Àfrica no és que tres-cents anys enrere passessin coses com les que relata Equiano -a d’altres continents hi trobaríem històries similars. El més inquietant és que coses com aquestes continuïn passant, en versió empitjorada, avui mateix. Com si el món hagués avançat en una direcció i el continent negre hagués retrocedit exactament en la direcció oposada. Avui en dia, entrats al segle XXI, tenim a les mans un llibre que comença d’una forma gairebé idèntica a la crònica d’Equiano. I que no porta a un final feliç, perquè no és imaginable una cosa semblant.

 

La novel·la de l’Alícia Gili i la Sílvia Romero arrenca de la mateixa manera que l’esmentat relat del segle XVIII; dos germans, un nen i una nena, són raptats al cor de l’Àfrica occidental. L’Ouattarà i l’Aura són reclutats a la força per unes bandes armades que capten al seu aire i que proven de sobreviure en aquella jungla, ja més humana que natural, que domina el rerepaís. A partir d’aquí, per al lector tot són preguntes.

 

El primer interrogant que ens ve al cap és inevitable: realment passen desgràcies com les que explica el llibre? Ens podem creure que tallin orelles i braços, que violin i segrestin, que els combatents i la població en general perdin tot sentit de la decència? No hi ha exageració en el relat? Pel poc que sabem (gairebé cap dels anomenats experts africanistes no han viscut mai una guerra en directe), les vivències responen a episodis certs. El to dur, o més aviat duríssim de la història, s’adiu amb les experiències que els supervivents de conflictes africans ens han contat.

 

Això no vol dir que tot Àfrica sigui un infern de flama permanent. Jo mateix he travessat per terra tot el continent, del Cap fins al Caire, sense ensopegar-me ni una sola imatge de violència –bé, menteixo, a Sud-àfrica vaig veure dos homes que s’estomacaven de valent... tots dos blancs com la llet. Diguem de passada que les grans guerres tribals del darrer segle han estat entre tribus blanques, i que la humanitat negra haurà de fer grans esforços per superar el còmput macabre dels europeus en el futur.

 

Per si cal aclarir-ho, doncs, aclarim que l’escabetxina no és la norma general a l’Àfrica. Però certament, diguem-ho també, és una excepció massa poc excepcional. I val a dir també que, a diferència de la mort occidental, sempre profilàctica, la mort violenta africana és prou rudimentària, o si ho preferiu democràtica: fa mal d’ulls veure com maten gent a cop de matxet, però alhora cal tenir en compte que per liquidar el mateix nombre de persones que la bomba d’Hiroshima caldria invertir una enormitat de temps i musculatura. I a més, hi ha víctimes que tenen l’estranya ocurrència de no resignar-se i tornar-s’hi.

 

És realista, doncs, aquest Camí del Bandaman Vermell? Ho és força, i quan defuig la versemblança és per llicències literàries més que comprensibles. Per exemple, vist l’estat en què solen quedar les víctimes adolescents d’una guerra sàdica i viciosa, no és imaginable que el germà i la germana s’envïin cartes de narracions explícites, detallant amb pèls i senyals les atrocitats que han sofert i les que han comès. Pel que coneixem de la majoria dels testimonis, el silenci sol ser la norma, i si s’explica algun fet sol ser sobre terceres persones, no en relació a un mateix. Només al cap de molts anys i moltes teràpies, s’aconsegueix treure alguna confessió amb tirabuixó. En fi, entenem aquesta concessió a l’hora de construir un relat epistolar, sobretot perquè la resta –els fets- no s’allunyen gaire del que se sap.

 

L’altra gran pregunta és si estem contemplant un paisatge especialment devastat del continent. Com ja he comentat abans, per fortuna l’Àfrica és molt gran, i no és gaire corrent que t’arrenquin la pell a tires només aterrar a l’aeroport. Però també és veritat, massa veritat, veritat rigorosa, que la crueltat i la pobresa i l’enfrontament són molt presents al sud del Sàhara. De fet, el país triat és un cas especialment trist, perquè la Costa d’Ivori era, fins als anys noranta, la Suïssa d’Àfrica. La seva capital Abidjan era la meca de les finances, i el país gaudia d’una estabilitat envejable. Tot es va ensorrar en qüestió de mesos, de manera inesperada, derrotant qualsevol optimisme, demostrant la volatilitat d’aquelles latituds i confirmant altra vegada l’expressió anglesa WAWA (West Africa Wins Again).

 

Com es permet que passin coses com les que relata la novel·la? Per què els negres es maten entre ells? Aquesta és fàcil: cal tenir en compte que anar a buscar blancs per matar-los, tot i que probablement tindria una certa lògica retributiva, representaria un esforç quilomètric. D’acord, però per què aquesta lluita, utilitzant vells, dones i infants? Fem una petita pausa aquí per repensar aquestes llistes de categories de víctimes d’un conflicte: per què sempre ens oblidem dels mascles adults? No incorrem potser en alguna mena de discriminació? Jo sóc especialment sensible a l’omissió, ja que formo part del grup discriminat, d’aquest grup  que no es pot queixar ni generar queixa si és abatut en una confrontació, perquè no puntua tant com els altres. Bé, deixem-ho córrer de moment, però que consti en acta la meva protesta.

 

El cas dels nens soldats és especialment feridor. Qualsevol que tingui fills menuts, com és el meu cas, patirà una forta estrebada coronària quan assisteixi a segons quines escenes, i advertim seriosament el lector que potser li seria convenient blindar la seva sensibilitat abans d’entrar en la narració. Veure nens morint i matant és la pitjor imatge de l’avern; és allò que cap de nosaltres voldria veure mai, és l’infern moral i és la condició humana degradada al seu pitjor estadi.

 

Ara bé, si hi posem un poc de fredor, que no és gens fàcil, podrem entendre algunes coses. La primera, que les societats del nord fa molt poc que han protegit la infantesa amb cotó fluix: els nostres avantpassats no ho feien pas, i mai en la història no s’havia fet com ara. Els nens morien com a mosques i hom s’hi conformava. No cal retrocedir gaire per recordar que la generació dels nostres avis va morir i va matar amb la lleva del biberó, durant la guerra civil espanyola; nanos de catorze anys mobilitzats de carn de canó. I diguem-ho alt i clar, encara que ens resulti violent: els menuts fan molt bons soldats. Són obedients, adoren els caps, són imprudents, tenen una consciència moral poc madurada, etc. Si són usats en la guerra és pel mateix motiu que són usats en el treball; donen bons rendiments amb molt poca inversió. Sobretot quan n’hi ha molts, i molts campant sols, orfes, abandonats, perduts...

 

Per què a Occident trobem abominable que els infants facin la guerra? Perquè som moralment superiors? Vés a saber, caldria algú més format en moral que jo per respondre; però sospito que hi ha alguns motius que ens ajuden a elevar les nostres marques ètiques. D’entrada, tenim poques guerres, sortosament –i quan n’hem tingut, acceptem-ho, n’hem fet servir. D’altra banda, tenim poques criatures, i les hem de protegir i salvar si no volem desaparèixer de la faç de la terra. En els temps de les guerres napoleòniques, sobraven els nens, que eren enviats a fer de timbalers en el millor dels casos.

 

La pobresa no discrimina edats, la guerra tampoc. Quan els pobres es barallen, ho fan sense amagar ningú ni discriminar ningú; en això es coneix la misèria, en la incapacitat d’ocultar vergonyes. I la supervivència no es basa en ser llest o espavilat, sinó en reproduir-se molt. Com al regne animal, els que fan de presa pareixen molt i eduquen poc; i els que fan de predador pareixen poc i formen molt, durant molts anys, i invertint-hi molt. Si volem extrapolar aquesta dualitat al planeta humà, ho tenim fàcil. Els africans es comporten com a presa; els europeus com a carnívors.

 

Des del punt de vista del lleó, és massa fàcil criticar aquella gasela que deixa tirada la cria perquè no pot caminar. És massa fàcil buscar l’escàndol en aquella societat que permet que els seus infants vagin a la guerra. A part d’esgarrifar-nos, cosa que no podem –no puc- evitar, seria meravellós que algun dia miréssim d’entendre alguna cosa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 
  Heu estat avui aquí! 20917 visitantesGràcies per venir!  
 
Aquesta pàgina ha estat creada per Alícia Gili i Sílvia Romero. Els seu continguts estant subjectes a drets d'autor. Copyrigth de les fotogràfies, i continguts pertanyen a les seves autores o a les persones que els han cedit els materials. Este sitio web fue creado de forma gratuita con PaginaWebGratis.es. ¿Quieres también tu sitio web propio?
Registrarse gratis